Ha mort a Castelldefels Ferran Argila, porter del Barça els anys 40 -50.

Era el degà dels veterans del Barça

Va ser testimoni del 11-1 de 1943 a Chamartín;  "allò va ser una ensarronada política”, va dir en vers al partit.

“Més enllà dels seus consells esportius, de les seves historietes com a porter o com a jugador del Barça, del meu avi tindré el record de quan anàvem a pescar a les roques en S'Agaró, o quan baixàvem a banyar-nos a la platja a Castelldefels". Viran Morros, jugador d'handbol blaugrana, rememorava alguns episodis que va viure amb el seu avi, Ferran Argila Pazzaglia (Barcelona, 26/XII/1920), mort ahir als 94 anys a Castelldefels. Argila, que es va donar a conèixer com a porter del Barça entre 1939 i 1943, era el degà dels veterans del club, el jugador amb més edat que havia militat en el Barça. *Argila va tenir una dilatada carrera, primer com a porter en els anys 40 i 50, i posteriorment com a entrenador en els 60 i els 70. Encara que, curiosament, va començar jugant a bàsquet.

Fill d'un periodista català (va treballar, entre uns altres, en el Diari de Barcelona) i de mare italiana, el jove Ferran Argila va destacar aviat per la seva altura (1,82), per aquest motiu va jugar a bàsquet, en el Sant Gervasi i en el Barça, fins als 18 anys. Però va ser el pare del ex jugador Andreu Bosch qui el va animar a provar en la porteria de futbol, donada la seva privilegiada alçada. No se li va donar malament: en poc temps es va erigir en un porter sobri i dominador del joc aeri, alhora que elegant, sempre pentinat cap a enrere.

Va ingressar com amateur en la plantilla del Barça en 1939, com a suplent de Joan Josep Nogués i després de Lluís Miró, i passaria a la història com el titular de la porteria blaugrana de l'11-1 del Reial Madrid a Chamartín, en 1943. Argila era fins ara l'últim testimoni que va viure en directe, en la banqueta, la polèmica derrota de semifinals de la Copa, aquell 13 de juny, considerada l'origen de la rivalitat Barça-Madrid. "Els van donar als seus aficionats xiulets. Piii, piii, piii! Pensàvem: 'Què estan fent? Què és això?' . Havíem guanyat 3-0 en l'anada i ens van marcar 11 gols...! No va ser un partit dolent ni brut... Va ser una cosa política", relatava en una entrevista en el llibre de Sid Lowe ‘Por i fàstic en la Lliga’ (Llegeix-me, 2014).

En el Barça Argila no va tenir moltes oportunitats, va disputar 22 partits, encara que en el seu palmarès consta la Copa de 1941-42 (va disputar un partit). En concloure el curs 1942-43 va ser cedit a l'Oviedo, on es va consolidar durant 8 campanyes com a porter -i una intermèdia en l'Atlètic (1951-52)- i va arribar a ser internacional, un partit, davant Turquia. Es va retirar en 1957 en el club asturià, en Segona. Encara que podia presumir d'haver jugat amb alguns dels més grans, com Kubala, del que va ser rival, o César, Escolà, Raich o Valle, els seus companys de generació.

En els 60 Argila va iniciar la seva marxa per les banquetes: Oviedo (1959-60, 61-62), Granada (1960-61), Racing (1963-64), Espanyol (1965-66) -on va dirigir a DiStéfano-, Sporting de Lisboa (1967-68), Còrdova (1968-69). En 1974, amb 54 anys, es va jubilar definitivament després de dirigir una temporada a l'Europa. Es va instal·lar a Castelldefels, primer en un apartament a la platja i anys després, a la mort de la seva esposa, en un pis al centre al costat del Club de Tennis, on veia alguna vegada a Leo Messi. Va tenir 8 fills i 25 néts, molts d'ells esportistes. El seu primogènit Ferran, a Itàlia, ha estat entrenador de futbol (Misano, Cesena, San Marino Calci), el seu nét Viran Morros, en el Barça, és un dels millors defenses del món d'handbol, i altres néts també han estat entrenadors o futbolistes. 

 

www.laprensamagazine.cat