ANDALUSOS DE CATALUNYA: CORNUTS I PAGAR EL BEURE AL QUADRAT

"Una Catalunya lliure seria perfectament viable

i Andalusia, sense les comunitats que paguen 

(o sia nosaltres), és del tot inviable"

Escrit per Jaume Clotet, a El singular digital.cat

Andalusia celebra aquest diumenge eleccions autonòmiques. És, doncs, una ocasió idònia per comentar algunes xifres econòmiques sobre la relació financera entre Catalunya i Andalusia, sobretot ara que això de l’espoli fiscal ja s’ha convertit en un clam social a casa nostra. Mirem aquestes dades: Catalunya representa el 16% de la població espanyola, genera el 18,6% del PIB estatal, i aporta el 19,8% dels ingressos de l’Estat (que deuen ser més si tenim en compte la distorsió que provoca el conegut “efecte seu” de la capitalitat estatal). Déu n’hi do. Però mirem què passa a Andalusia. Abans de llegir-ho, segui en una cadira. La comunitat andalusa representa el 19% de la població espanyola, genera el 14,3% del PIB estatal i, alerta aquí, només aporta el 6,16% dels ingressos de l’Estat. No ho dic jo: són dades públiques de l’Agència Tributària espanyola (AEAT).

Amb aquestes xifres a la mà hi ha una primera lectura molt curiosa. Queda clar, per si algú encara no ho sabia, que Catalunya pot finançar la seva pròpia autonomia perquè aporta més del que rep. Per contra, Andalusia no pot ni tan sols pagar la meitat del cost del seu autogovern. No és un tema menor ni una anècdota, perquè això vol dir que una Catalunya lliure seria perfectament viable i que Andalusia, sense les comunitats que paguen (o sia nosaltres), és del tot inviable. Dit d’una altra manera: si nosaltres marxem ells fan fallida.

Alguns ingenus diran que aquestes xifres formen part de la solidaritat. Em sembla molt bé que es vulguin enganyar a si mateixos, però que no ens enredin a la resta. La solidaritat no consisteix en subvencionar o subsidiar una societat: consisteix en dotar-la d’eines i estímuls per tal que es pugui desenvolupar per si mateixa en el futur i, en conseqüència, aquesta solidaritat tingui data de caducitat. Andalusia hauria d’haver aprofitat els recursos econòmics que ha rebut durant tres dècades per comprar-se una canya de pescar en comptes de parar el plat cada dia per tal que nosaltres, els catalans, hi posem un llenguado o un llobarro.

Després, és clar, hi ha les derivacions polítiques, sobretot a Catalunya. Al Principiat hi viuen centenars de milers de persones d’origen andalús. Algunes fonts indiquen que podrien ser un milió de persones. La majoria, quan van venir a Catalunya, van fer-ho expulsats per la misèria i la manca de futur. Ara, trenta o quaranta anys després, ens trobem amb la paradoxa que aquestes persones mantenen, amb llurs impostos, la dependència econòmica d’Andalusia. Continuen, d’alguna manera, segrestats per la seva terra d’origen i treballen per mantenir els privilegis dels que es van quedar. Per això, precisament, alguns espavilats han muntat saraus com la Feria de Abril: per retenir-los en una nostàlgia artificial i evitar que puguin pensar coses que no toquen. Com deia un amic meu, “els catalans som uns cornuts i paguem el beure, però els andalusos que viuen aquí són uns pobres cornuts i paguen el beure al quadrat”.

www.laprensamagazine.cat