A continuació teniu el Manifest que vàrem llegir:
Quan els castells neixen, al segle
XVIII, ho fan en l’entorn rural, de la mà de quadrilles de pagesos i jornalers,
que comencen a alçar estructures. Ningú no es planteja que hi intervinguin
dones, “és el més normal”. Les dones, tot i fer també feina al camp, no
participen de les decisions masculines, i tampoc no fan castells. Els castells
són cosa d’homes. Quan s’arriba al segle XIX, res no ha canviat en aquest
aspecte. Tot i que es fan estructures cada cop més altes i difícils, ningú
troba sentit a incorporar-hi dones. Sí es comencen a incorporar, en canvi, nens
i nenes.
I així
s’entra al segle XX. Catalunya, tot i ser l’indret més industrialitzat i obert
de l’estat, és encara un país ruralitzat, retrògrad, catòlic i masclista.
I tot i els avenços en la igualtat que representa la república, les dones
participen només esporàdicament dels castells. Haurà de passar tota una
república, una guerra civil i una dictadura feixista i arribar la democràcia perquè
veiem la dona participar plenament als castells.
Curiosament,
la primera colla en què les dones són presents i participen activament als
castells, és una colla amb la camisa de color malva – els Minyons de Terrassa –
que es funda al 1979, directament
amb membres dels dos sexes, sense problemes, sense complexos. Immediatament després, la resta de colles comencen a incorporar amb normalitat la dona dins la seva estructura. Les colles de Valls, les més tradicionals, defugen al principi la incorporació de la dona, però finalment, un temps després, es rendeixen als nous temps i n’accepten també. Nosaltres, els Castellers de Castelldefels, des del primer dia, veiem la dona com a part indispensable en l’assaig, desenvolupament i consecució dels castells, i quan la colla es crea, al 1982, ho fa, com els Minyons de Terrassa, amb dones treballant en equip amb els homes.
amb membres dels dos sexes, sense problemes, sense complexos. Immediatament després, la resta de colles comencen a incorporar amb normalitat la dona dins la seva estructura. Les colles de Valls, les més tradicionals, defugen al principi la incorporació de la dona, però finalment, un temps després, es rendeixen als nous temps i n’accepten també. Nosaltres, els Castellers de Castelldefels, des del primer dia, veiem la dona com a part indispensable en l’assaig, desenvolupament i consecució dels castells, i quan la colla es crea, al 1982, ho fa, com els Minyons de Terrassa, amb dones treballant en equip amb els homes.
Quan la dona
arriba als castells, tot el model canvia completament. Dit ras i curt, els
castells no serien on són ara sense l’aportació de la dona. Les estructures es
tornen menys pesants i per tant es poden fer més altes, l’execució es torna més
àgil, per tant més ràpida i es poden intentar estructures més complicades. Any
rere any, es milloren els registres i un dels motius és el treball dels
centenars de dones de totes les edats, talles, races i parles que integren les
colles castelleres de Catalunya. Tampoc no ens hem d’oblidar de la valentia de
les futures dones, aquelles nenes que diumenge rere diumenge pugen al capdamunt
del castell, toquen el cel amb les seves manetes i arrenquen els bravos i els
aplaudiments de la plaça.
Les colles castelleres transmeten valors d’amistat, confiança, treball en
equip, sacrifici, esperit de superació i igualtat, però, malauradament, també
reprodueixen els comportaments que els hi trasllada la societat, i és en
aquest àmbit on s’ha de treballar més. A tall d’exemple, encara avui dia tenim
dèficit de dones a les cúpules directives de les colles. Del centenar de colles
castelleres de Catalunya, es poden comptar amb els dits d’una ma les dones que
exerceixen de cap de colla, o les dones al capdavant dels projectes castellers.
Sembla que manar encara és territori d’homes. I, tot i que els castells tenen
grups molt heterogenis de persones, també es donen situacions habituals de la
vida, com ara la pressió que fan alguns grups de persones contra d’altres,
moltes vegades de dones contra dones, o el masclisme implícit a l’hora
d’assignar feines, com per exemple encarregar-se de la canalla de la colla,
territori tradicionalment femení.
Des d’aquí,
volem donar les gràcies a totes les dones castelleres, de totes les colles,
nenes, joves i grans, per la feina feta, per la feina actual i per la que queda per fer, que és molta. Sense la vostra aportació, no tenim futur.
nenes, joves i grans, per la feina feta, per la feina actual i per la que queda per fer, que és molta. Sense la vostra aportació, no tenim futur.
Moltes
gràcies!
Seguirem treballant tots junts! No defallirem!
Seguirem treballant tots junts! No defallirem!
www.laprensamagazine.cat
No hay comentarios:
Publicar un comentario