Els ‘Grocs’ van fer un 3d6 de dones, amb motiu de les Jornades de les Dones a Castelldefels

 

Per primera vegada i, coincidint amb les XXXII Jornades de les Dones a Castelldefels, els grocs hem fet pel matí un 3d6 de dones a la nostra Plaça de l'Esglèsia. Per la tarda hem llegit un Manifest de les Dones Castelleres i, tot seguit, hem aixecat un pilar de dones.

A continuació teniu el Manifest que vàrem llegir:

Quan els castells neixen, al segle XVIII, ho fan en l’entorn rural, de la mà de quadrilles de pagesos i jornalers, que comencen a alçar estructures. Ningú no es planteja que hi intervinguin dones, “és el més normal”. Les dones, tot i fer també feina al camp, no participen de les decisions masculines, i tampoc no fan castells. Els castells són cosa d’homes. Quan s’arriba al segle XIX, res no ha canviat en aquest aspecte. Tot i que es fan estructures cada cop més altes i difícils, ningú troba sentit a incorporar-hi dones. Sí es comencen a incorporar, en canvi, nens i nenes.

I així s’entra al segle XX. Catalunya, tot i ser l’indret més industrialitzat i obert de l’estat, és encara un país ruralitzat, retrògrad, catòlic i masclista. I tot i els avenços en la igualtat que representa la república, les dones participen només esporàdicament dels castells. Haurà de passar tota una república, una guerra civil i una dictadura feixista i arribar la democràcia perquè veiem la dona participar plenament als castells.

Curiosament, la primera colla en què les dones són presents i participen activament als castells, és una colla amb la camisa de color malva – els Minyons de Terrassa – que es funda al 1979, directament
amb membres dels dos sexes, sense problemes, sense complexos. Immediatament després, la resta de colles comencen a incorporar amb normalitat la dona dins la seva estructura. Les colles de Valls, les més tradicionals, defugen al principi la incorporació de la dona, però finalment, un temps després, es rendeixen als nous temps i n’accepten també. Nosaltres, els Castellers de Castelldefels, des del primer dia, veiem la dona com a part indispensable en l’assaig, desenvolupament i consecució dels castells, i quan la colla es crea, al 1982, ho fa, com els Minyons de Terrassa, amb dones treballant en equip amb els homes.

Quan la dona arriba als castells, tot el model canvia completament. Dit ras i curt, els castells no serien on són ara sense l’aportació de la dona. Les estructures es tornen menys pesants i per tant es poden fer més altes, l’execució es torna més àgil, per tant més ràpida i es poden intentar estructures més complicades. Any rere any, es milloren els registres i un dels motius és el treball dels centenars de dones de totes les edats, talles, races i parles que integren les colles castelleres de Catalunya. Tampoc no ens hem d’oblidar de la valentia de les futures dones, aquelles nenes que diumenge rere diumenge pugen al capdamunt del castell, toquen el cel amb les seves manetes i arrenquen els bravos i els aplaudiments de la plaça.

Les colles castelleres transmeten valors d’amistat, confiança, treball en equip, sacrifici, esperit de superació i igualtat, però, malauradament, també reprodueixen els comportaments que els hi trasllada la societat, i és en aquest àmbit on s’ha de treballar més. A tall d’exemple, encara avui dia tenim dèficit de dones a les cúpules directives de les colles. Del centenar de colles castelleres de Catalunya, es poden comptar amb els dits d’una ma les dones que exerceixen de cap de colla, o les dones al capdavant dels projectes castellers. Sembla que manar encara és territori d’homes. I, tot i que els castells tenen grups molt heterogenis de persones, també es donen situacions habituals de la vida, com ara la pressió que fan alguns grups de persones contra d’altres, moltes vegades de dones contra dones, o el masclisme implícit a l’hora d’assignar feines, com per exemple encarregar-se de la canalla de la colla, territori tradicionalment femení.

Des d’aquí, volem donar les gràcies a totes les dones castelleres, de totes les colles,
nenes, joves i grans, per la feina feta, per la feina actual i per la que queda per fer, que és molta. Sense la vostra aportació, no tenim futur.

​

Moltes gràcies!
Seguirem treballant tots junts! No defallirem!

 

www.laprensamagazine.cat