NO ÉS AIXÒ COMPANYS, NO ÉS AIXÒ

Joan Lluis Amigó i Carbonell

Va ser quart tinent d’alcalde en el mandat 2007-2011

Els que ja comencem a tenir una certa edat, que vàrem viure els darrers anys del franquisme i la reinstauració de la democràcia, no podem deixar de mirar la situació
política actual amb certa estupefacció. Són temps en que el rigor, alhora que la equanimitat, ja no són valors. Avui el realisme màgic, el tret de perdigonada, el no ve d’un pam, és moneda comú, fins i tot en els debats públics, molt especialment a les xarxes socials, i en escrits d’opinió.

Tot això, en certa mesura, ve a compte del darrer article d’ERC publicat a la revista municipal de juliol amb el títol “ERC 2007-218 Parc del Castell”, on el portaveu d’aquest grup municipal afirma que la planificació urbanística continua sent un dels grans reptes pendents per tal de aconseguir un creixement ordenat, sostenible i equilibrat, alhora que reparar el ric patrimoni històric i natural de la nostra ciutat. Així mateix, atribueix a una manca de visió estratègica l’existència d’un urbanisme desequilibrat.

Com a responsable polític que he estat de la nostra ciutat, entre molts altres, m’estranya que el portaveu d’ERC no s’hagi adonat de que aquest debat arriba tard i desproveït de les millors condicions. D’una banda, arriba 42 anys tard; aquest era el debat de 1976 quan es va aprovar el PGM; un pla que ens agradarà més o menys, però que ha permès que Castelldefels, con la resta dels 36 municipis de l’Àrea Metropolitana, hagi crescut d’una manera planificada d’acord amb les seves directrius, i que el resultat urbanístic final, tot i que millorable com la resta de coses d’aquesta vida, no ens hagi anat del tot malament, essent avui Castelldefels una ciutat on molta gent ha vingut a viure-hi, i molta altra vol venir-hi i gaudir-ne. Un pla i una gestió urbanística municipal posterior que, només per posar un exemple, ens ha permès disposar avui en dia de 2’4 vegades més de zones verdes (fins un total de 84 hectàrees) que les qualificades per aquell l’any 1976, o que s’hagi assolit una ràtio de verd de 12,57 metres quadrats per habitant; xifres totes elles molt i molt superiors a la de qualsevol altra ciutat del voltant, i que contribueix, juntament amb altres indicadors, a fer el possible el nivell de qualitat de vida de l’entorn.

D’altra banda, un debat desproveït de les millors condicions. Voler situar aquest debat en un moment d’un cert tensionament com el que comporta sempre l’execució d’unes obres com les de referència, és negar-li d’entrada l’equanimitat i el rigor del qual s’hauria d’envoltar una reflexió com aquesta, alhora que caure en fàcils demagògies i populismes que ben poc contribueixen a enfortir la convivència. Consideració aquesta que també faig extensiva a algun altre grup municipal del consistori, com ara el PP, que, malgrat votar en el seu dia a favor del planejament del sector del castell, i després d’haver governat la ciutat durant quatre anys (període en el qual podien haver instat els canvis que consideressin oportuns), ara sembla que la cosa no vagi amb ells.
En el mateix article es parla de la necessitat de reparar el ric patrimoni històric i natural de la nostra ciutat. Llegint aquests paraules considero que, si més no, s’hauria de valorar la feina realitzada en la rehabilitació i restauració del Castell, l’element del patrimoni arquitectònic més important de la ciutat i de la seva posada en valor, tal i
com tindrà lloc amb la propera posada en marxa del Centre d’interpretació històric; no en va diferents administracions hi han esmerçat, durant molts anys, recursos per import d’uns 6 milions d’euros, la major part d’ells fruït de subvencions aconseguides amb molt d’esforç i implicació. Com creiem que també s’hauria de valorar l’esforç que la ciutat i la seva gent fan amb el parc arqueològic de la Cova del Rinoceront o amb la rehabilitació de Can Roca de Baix, la compra de Can Baixeres o la propera restauració de les torres Gabriel Folcher i Antoni Janer, entre altres.

Pel que fa la recuperació del patrimoni natural, trobem a faltar una decidida referència a l’adquisició que es va dur a terme de Ca N’Aimerich, així com a la recuperació de les dunes en els 5 km de platja, i a la plantació d’una vegetació que s’havia perdut, sense oblidar que el segon tram del passeig marítim es va fer des del més absolut respecte a aquests elements. Altrament, ¿no formen part d’aquesta recuperació tots els parcs de la ciutat que s’han aixecat en els últims trenta anys d’ajuntaments democràtics?, com ara els parcs del castell, de la muntanyeta, de la granota, de la corredora mestra, de la plaça d’Astúries de la Mediterrània, del mar, de les dunes, dels xiprers, o l’Olla del rei que, si ve és un parc que pertany a la Universitat, no deixa de ser un actiu de la ciutat, tot i que aquí hem de lamentar que la intransigència d’alguns no hagi pogut fer compatible l’estany naturalitzat amb l’ampliació d’un institut d’excel·lència, l’ICFO, fet del qual tots plegats ens penedirem a no trigar gaire.

L’escrit també parla de manca de visió estratègica i d’un urbanisme desequilibrat. No
podem per menys que estar-hi en absolut desacord: cosir, com s’ha fet, les dues ànimes de la ciutat (barris de muntanya i de platja), facilitant la permeabilització entre ambdues; millorar les condicions adverses que comporta la nostra orografia (especialment les que fan referència a les inundacions); dotar pràcticament a la totalitat dels barris (a falta d’un) del clavegueram; construir o renovar els equipaments escolars (4 escoles bressol, 9 escoles públiques i 4 instituts), culturals (casa de la cultura, biblioteca, teatre, centres cívics...), esportius, sanitaris (CAP’s); millorar l’espai públic; implementar paràmetres de sostenibilitat (carrils bici, pla de sostenibilitat), etc., creiem que desmenteixen per si mateixos les afirmacions de l’escrit d’ERC.
I una darrera reflexió sobre un altre tema que posa de manifest el referit escrit: l’habitatge de lloguer social. És veritat que el paper ho aguanta tot, però la realitat és molt tossuda i sempre acaba per aflorar. És molt fàcil demanar un parc d’habitatge de lloguer social, alhora que comprometre’s a no ocupar territori per no haver de talar cap arbre, però és molt difícil de dur a terme, si més no en una ciutat com la nostra, amb un terme municipal de només 12 km2 (inclosa la part de sorra de la platja) i l’espai on edificar exhaurit. Per això, i perquè érem conscients d’aquesta dificultat, en el seu moment vam apostar decididament per l’habitatge protegit i, conseqüentment, vam fer un PLA LOCAL D’HABITATGE, una eina estratègica bàsica que, per cert, es va aprovar amb els vots en contra de PP, C’s i ERC. Aquest pla estratègic es va iniciar amb la construcció dels 145 habitatges de lloguer social del carrer General Palafox, amb l’oposició del PP, que en el programa electoral portava com a proposta el seu enderrocament.

Ara, aquesta actuació de l’avinguda Primer de Maig i carrer Pietat, permet reprendre el desenvolupament d’aquell pla i fer realitat una altra de les mesures que s’hi preveien: posar a disposició de la gent de Castelldefels més de 100 habitatges de lloguer social. En aquest cas, a banda, no ho oblidem, de donar resposta al ineludible dret d’edificar que assisteix al propietari majoritari de la zona en qüestió (tret que se l’indemnitzés amb la xifra impossible d’uns 30 milions d’euros), s’aconsegueix un nombre molt important d’habitatges de lloguer social, s’incrementa en uns 740 metres quadrats l’espai verd, es millora l’espai públic, es facilita l’accés de persones amb mobilitat reduïda a l’espai verd que es rehabilita al voltant del carrer Pietat, que ara és quasi impracticable per a ningú, i s’incrementa lleugerament el nombre de places d’aparcament de l’entorn.

Ningú ha presentat una proposta millor per resoldre el contenciós entre els drets edificatoris que te la propietat i el manteniment de la zona verda. D’una banda, el PP proposava aturar les obres sense fer cap proposta de resolució del conflicte. I d’altra banda, les al·legacions presentades en el seu dia per ERC empitjoraven el projecte al proposar afegir un tercer bloc al c/ Manel Girona i incrementar en un 50% l’habitatge protegit, de manera que, de facto, hauria suposat incrementar l’edificabilitat. Dit tot això, companys, en una cosa si que estarem sempre d’acord i ens trobarem. En la necessitat de dotar a aquesta ciutat d’habitatge de lloguer social. Li devem tant als nostres joves com a la resta de conciutadans.

www.laprensamagazine.cat