LES ABANDONADES DE LA COVID-19

Formo part d’un grup de persones que la sanitat pública en anomena COVID-19 sense PCR. Milers de persones que ens sentim abandonades pel nostre sistema sanitari i els seus protocols. 

Fa 56 dies que van començar els primer símptomes, mal de coll, febrícula, infiltrats a la placa de tòrax.  Tot plegat, ben bé, no sabia si era la COVID-19 o no.  Al cap d’una setmana, el cos se’m van desmuntar. L’afonia, el mal del cap, el mal d’ossos, la febre, les taques a les cames, la pèrdua d’olfacte i de gust. I l’ofec, el pitjor dels símptomes és la manca d’aire que et deixa moltes nits sense dormir.

Vaig decidir contactar per correu electrònic amb el meu CAP, el Cap de Can Bou a  Castelldefels.  El dilluns 30 de març quan ja portava 15 dies amb símptomes; em va trucar la meva metgessa molt ràpid. Em va demanar un placa de control i després de la placa vaig anar a l’Hospital de Viladecans ja que la placa mostrava infiltrats al pulmó esquerra.

He de dir que des de l’Atenció Primària, del meu CAP de Can Bou i la meva metgessa en particular  m’han trucat per fer el seguiment sense tenir massa respostes, però vigilant en tot moment la meva salut des de la distància, regits pel que la Conselleria de Salut i el Ministerio de Sanidad ordenaven. Ells, com nosaltres les abandonades són els grans perjudicats, d’aquesta pandèmia.

A l’Hospital de Viladecans en aquell moment patia una saturació dels seus serveis d’atenció  i no tenien prous PCR ni medicació de retrovirals i experimentals per a tothom. Saturava a 94% i el metge que em va atendre –i que no em va visitar- i em va dir que saturava bé, quan els índexs de saturació per ingrés era saturar <93%.  Un despropòsit. M’havia d’ofegar més.

He anat dos cops al CUAP de Castelldefels i dos cops a Viladecans, conduint el meu propi cotxe. No sabeu la por que es passa quan sense forces i amb el virus surts de casa teva i no saps si en tornaràs.

He passat 17 dies de febre a 38 ºF, sense gana, amb tots els camions del món circulant pel meu cos. Conjuntivitis, urticària, boqueres i aftes a la boca. Un cansament etern i insostenible i més quan vius sola a casa.

I la impotència arriba de cop, un dia quan portes esperant que arribin els tests a l’Atenció Primària. I llavors els maleïts protocols d’una sanitat que busca estadístiques –que no són fiables -i no la tranquil·litat dels pacients que hem estat confinats i malats més de 50 dies, diuen que les persones com jo, milers de persones com jo, no tenim dret a que ens facin un PCR per descartar que el virus segueixi actiu.

L’analítica i la serologia les he pagades de la meva butxaca i ara, que necessito saber si puc sortir de casa, si ja no infecto a la meva família i als meus amics, la sanitat pública em diu que no hi ha PCR per a mi. Per a nosaltres.

Ens hem organitzat en una plataforma, twitter @COVID19persist1 gràcies a l’article que Marc Toro va escriure al Diari ARA.

Abandonades a casa no som ningú, organitzades som més fortes i aconseguirem que la sanitat pública d’aquest país, no ens oblidi ni abandoni. Ni ara, ni mai.

Sílvia Soler i Vilagran 

Castelldefels 

www.laprensamagazine.cat